L’existència de nens i adolescents que decideixen anar-se’n de casa i atrevir-se a creuar fronteres és un fenomen molt antic, recollit fins i tot (i gairebé de forma excessiva) en els contes populars. Un d’aquests joves migrants va ser el meu avi, que amb 16 anys va deixar enrere la seva Reus natal per embarcar-se cap a les Amèriques a la recerca d’oportunitats que la seva terra li usurpava. Els temps han canviat, però les migracions d’infants i joves menors d’edat són un fenomen que se segueix donant, sobretot en espais de fronteres desiguals.
La migració del que es coneix com a menors no acompanyats (MNA) -un terme encunyat per la Comissió Europea el 1997- és actualment una de les majors preocupacions pel que fa a migracions internacionals cap a Europa. En els últims anys, Espanya s’ha convertit en el principal país de la Mediterrània receptor de menors que migren sense acompanyament familiar. Segons les dades del Ministeri de l’Interior es calcula que en aquest moment són més de 13.000 els menors d’edat estrangers tutelats per les comunitats autònomes, incloent Ceuta i Melilla.
Estudis realitzats per entitats com Save The Children i UNICEF assenyalen que els menors migrants que arriben sols a la frontera sud són un dels col·lectius més vulnerables. Tot i que no hi ha un perfil clarament definit, es tracta en general de nens, nenes i joves que parteixen amb un projecte migratori clar, ja sigui treballar, estudiar o ajudar la seva família. Altres escapen de situacions de maltractament, pobresa, manca de recursos i també de violència de tota mena.
Recent Comments